Aquest somni em va agradar molt perquè em transportava a través de l'espai i el temps quan menys m'ho esperava. Començava que estava baixant unes escales per les galeries del meu poble i de cop: Pum! Nova York! No va estar gens malament, i més amb la companyia que m'havia tocat.
Les galeries son carrers estrets i petits per on només poden passar els vianants és clar i sempre van plens de gent. A les dues bandes hi ha botigues amb aparadors a petar de roba, objectes per la llar, figuretes i tota mena d'objectes decoratius per la casa. També hi ha alguna joieria i la botiga de llaminadures. M'encanta passejar per elles i sentir-me com en un laberint però finalment trobar la sortida.
Somni nº7
D'acord que sóc molt fredolica i que a vegades porto roba d'abric de més... Però tampoc és normal anar amb màniga curta en ple desembre!
Miro incrèdula al noi que baixa les escales de les galeries junt al meu costat, tant alegre, somrient i despreocupat. Com pot ser? Com? De debò que no m'entra al cap. Jo m'estic gelant fins al moll de l'ós! Encara que clar... No alegra la vista ni res saps? La samarreta que porta és tant fina (clar, és d'estiu) que s'endevinen perfectament les marques dels seus músculs.
Somric com una ximple al mirar de reüll al noi del meu costat. Té el cabell negre, despentinat i grenyut; els ulls verds amb una mirada incisiva i misteriosa, unes celles gruixudes i fosques que fa anar amunt i avall quan parla i un somriure perfecte i ample que li dibuixa unes arrugues entranyables al voltant de les comissures. Ah, i no ens oblidem de les seves amples espatlles, els braços musculosos i el ventre pla marcat per una perfecta... Tauleta de xocolata... Ai per favor, no tinc autocontrol! Seré pervertida!
Però segueixo sense entendre com pot ser que vagi així. Com??
- Doncs perquè sóc com un noi estufa.- em mira i m'ofereix el braç, mentre baixem les llargues escales d'aquelles galeries laberíntiques.-
- Eh?- me'l torno a quedar mirant sense paraules i, avergonyida, m'agafo del braç que m'ha ofert.-
- Per si no te n'havies adonat...- riu - Estaves pensant en veu alta.
- Oh- seré bocamoll!-
La veritat és que si que és com un noi estufa... Del seu cos emana una calidesa suau i reconfortant que em fa tenir pessigolles al ventre i al clatell. Realment em fa deixar de tenir fred. A més. Fa tanta bona olor...
Espero no haver dit això també en veu alta! Però em sembla que ho dic tot amb la cara d'embadalida que se m'ha quedat. Bé, ja n'hi ha prou. Vista al front.
Per què havia de mirar al front...? Hagués estat millor que mirés als meus peus, per procurar no relliscar amb algun escaló i acabar per terra. Com he fet, bàsicament. Sembla mentida que amb els setze anys que porto sent desafortunada, no hagi après encara!
Obro els ulls per avaluar la situació i veig que no ha anat tot com esperava. No he arribat a caure al terra! No perquè màgicament hagi desenvolupat reflexes. Ja! Ni de conya. Sinó perquè el noi estufa m'ha agafat per la cintura quan m'anava a fumer de cares la castanya del segle i continuar rodolant escales avall. Gràcies noi estufa!
Però és estrany. Hagués posat la mà al foc amb tota seguretat que havia acabat al terra... Bé, almenys d'aquesta manera hem baixat les escales de cop!
- Jo de tu miraria més on trepitges, el terra és moll- aparta els braços de la meva cintura i em passa el braç esquerre per sobre les espatlles- Mira que ets patosa a vegades!
- Si...-em surt el riure nerviós- Hauria de vigilar més per on vaig.
- No estaria malament.-somriu- Ara tombarem a la dreta i arribarem. Però abans...- es gira fins posar-se davant meu i quedar d'esquenes al carrer que hem de tombar. No m'ha tret la mà de l'espatlla i posa l'altre mà en l'altra espatlla-
- Què què què què??- pregunto impacient- On em portes? Digue'm-ho jaaa!
Es posa riure amb ganes i negant el cap amb un somriure alegre i sincer:
- Com pots ser tant impacient eh?- aixeca una cella i decanta el cap torçant la rialla dels seus llavis- A veure... Abans de portar-te a certa botiga i anem a recollir cert...- se m'il·luminen els ulls al pensar que dirà què és- ...objecte, - acluco els ulls i em poso de morros per la decepció mentre ell es burla- vull que tanquis els ulls.
- Nooo! No vull tancar els uuulls!- cada cop semblo més infantil i el faig riure més.- Jo tinc una idea millor! I si anem corrents, corrents literalment, fins la botiga i així arribem abans?
- No - em mira incrèdul mentre somriu i obra molt els ulls - Au va gira't! Que et taparé els ulls amb les mans!
- Hum!
- O prefereixes que et baixi el barret de llana fins el nas?
Poso els ulls en blanc mentre somric i em dono la volta perquè em tapi els ulls i em guiï.
- Així m'agrada, que em facis cas senyoreta.
Li deixo anar un cop de colze a la panxa, però encara riu més.
Caminem i noto com tombem a la dreta, com havia dit. Mentrestant, xerrem animadament sobre els nostres plans per les vacances de Nadal.
Una sensació estranya que neix a la punta dels dits dels peus em puja per les cames com si m'irrigués els vasos sanguinis i s'estén per tot el meu cos. Quan m'arriba al clatell noto un formigueig càlid que em posa els pèls de punta i ell deixa de parlar. Darrere meu noto com s'ha posat tens, les paraules no li surten de la boca i baixa els braços per destapar-me els ulls.
Davant meu apareix un lloc completament diferent a les galeries del nostre petit poble.
Estem en una avinguda molt àmplia amb voreres amb un va i ve de gent increïble i una carretera que les separa, plena de cotxes tot terreny enormes i taxis grocs. I el més emblemàtic de tot junt amb els taxis. Gratacels fins on t'arribi la mirada i en cada cruïlla parades de menjar preparat que carreguen l'aire d'olor a fregit i espècies.
- Ja ha començat un altre cop Núria...- em diu pràcticament immòbil-
- Això sembla.- dic jo atònita-
- Merda! Havia de passar avui? Havia de ser avui? Puta merda hòstia! No! No és just!- es posa les mans al cap. Està furiós- Volia que fos un dia normal i donar-te avui el regal de Nadal quan abans millor perquè si m'esperava tenia por que passés això! No!- comença a fer voltes i a caminar nerviós pel poc espai que tenim per culpa de la gent que puja i baixa el carrer i que ens rodeja.
Jo també tinc ganes de posar-me a fumer crits però algú dels dos ha de conservar la calma.
- Ei ei. Tranquil. No passa res. Estem junts, estem bé. No és el primer cop que ens passa, ja ho sé. Tampoc serà l'últim fins que esbrinem perquè ens passa això de transportar-nos a través de l'espai i aparèixer a mils de quilòmetres d'on érem. Però aclaparant-nos i cridant no resoldrem res...
Els ulls li brillen amb ràbia i sé que està intentant calmar-se. M'apropo a ell. Li agafo una mà i l'entrellaço amb els meus dits mentre que l'altre la poso damunt del seu pit. Noto com el cor li va a mil per hora sota la meva mà i el miro fixament als ulls, buscant la seva mirada. Relaxa el gest de les celles, que fins fa un segon estaven molt juntes de l'enuig i veig que la seva expressió passa a dolor.
- Avui havia de ser un dia normal Núria... No havia de passar això! Anava a ser perfecte!- finalment em mira als ulls i sé que realment pensava que res d'això passaria avui-
Somric compadida.
- Per favor! Un dia amb tu mai és normal.- somric al veure que ha aixecat una cella i sospira perquè ho ha trobat mínimament graciós- Au va! Posem-nos mans a l'obra, que hem d'esbrinar on som!
Torna a sospirar:
- D'acord d'acord... Però no ajuda gens que ja s'estigui fent fosc. Sort que porto diners per un hotel. Per si de cas sempre els porto a la butxaca amb cremallera de la cartera perquè...
- Ui que bé! Una nit d'hotel juntets...-somric trapella però no reacciona, sospiro i trec la mà de sobre el seu pit però sense deixar anar la seva- No et pots queixar va! Taxis grocs, gratacels, gent per tot arreu...! Està més clar que l'aigua que som a Nova York!- dic entusiasmada mentre amb la mà lliure faig gestos alegres-
Se'm queda mirant, està emmurriat. Sacsejo la mà a l'aire, torno a dir "Nova Yoooork!" i ho remarco amb els ulls perquè faci alguna cosa.
- D'acord em rendeixo... La veritat és que pot estar bé.-canvia l'expressió i la substitueix per un aire entremaliat i de suficiència- Què et sembla si fem una volta per l'avinguda per saber exactament on som i després busquem un hotel?
- Uuuh... Em sembla perfecte- m'apropo a ell i li torno el somriure entremaliat- Som-hi.
Un cop mirem als nostres voltants per recordar bé la cruïlla en la que hem aparegut (sempre és bo recordar el punt origen perquè en cas de perdre'ns o desorientar-nos hi tornem) comencem a fer avinguda avall. Hem "aparegut" a West 49th Street, a la setena avinguda.
La gran majoria de carrers de Nova York estan dissenyats de la mateixa manera. Gran part de la ciutat consisteix en grans avingudes paral·leles entre si que van de punta a punta recorrent-s'ho tot. Podríem dir que són els carrers "verticals". I per desplaçar-se d'avinguda en avinguda hi ha centenars de carrers perpendiculars a les avingudes, que serien els carrers "horitzontals".
A mesura que el sol s'acaba de marxar i es va fent de nit, s'il·lumina tot amb pantalles gegants i llums de neó. Sembla que torni a ser de dia! És increïble la burrada de diners que deuen tirar en llum amb un sol carrer. No em vull ni imaginar el que deu sumar tots els carrers i racons d'aquesta ciutat.
