dimecres, 24 de desembre del 2014

Sobre gel - Capítol 3

-No, de veritat, a on anem? És una mania que tinc; necessito saber a on vaig, sinó no vaig còmode pel carrer.
-De veritat, amb lo maco i filosòfic que m’havia quedat! Has espatllat el moment màgic. Ara ja no és el mateix.
-Perdona, no hi havia pensat...
-Això, ara intenta arreglar-ho! –em diu l’Eric amb cara de pomes agres.
-Vaaaaaa, no t’enfadis, que ja saps que t’estimo molt i no ho deia amb intenció d’ofendre!
-Si creus que una disculpa és suficient, ho portes clar.
-O sigui que t’hauré de recompensar, eh? –li dic amb un somriure murri-. D’acord. A veure si això funciona.
M’apropo a ell, li passo els braços pel coll i li faig el petó més apassionat que he fet mai a ningú. Al principi es queda igual, però al cap de res no es pot resistir i em torna el petó. Em passa els braços per la cintura i m’acaricia l’esquena. És tot perfecte fins que algú ens passa pel costat, ens dóna un cop i ens diu:
-Aneu a un hotel home!
Ens separem i llancem una mirada assassina a la persona que ens ho ha dit, que ens mira amb l’alarma i la vergonya pintada a la cara i surt corrents amb la cua entre les cames. Aleshores, ens mirem i ens riem de la situació tan surrealista que acabem de viure. Quan parem de riure, li dic:
-Va, ara de veritat, a on anem, Eric?
-Ets pesada eh? La veritat és que jo tampoc ho sé. Havia pensat d’anar a fer un tomb pel barri i berenar alguna cosa a alguna cafeteria. Què et sembla?
-Em sembla perfecte.
Anem caminant pels carrers del barri. N’hi ha d’amples, d’estrets, de concorreguts i de buits. Ara estem al carrer Rogent. M’encanta aquest carrer durant aquesta època de l’any. El terra està ple de fulles, i com que aquest matí ha plogut, el terra desprèn una mena de llum pròpia. Sembla un mirall enganxat al terra, perquè es veuen els arbres reflexats. Quan sigui fosc, es veuran els reflexos de les llums que han col·locat. Pugem el carrer amb tranquil·litat, parlant de les nostres coses, quan de cop la veig asseguda a un dels bancs del carrer.
-Oh no –dic amb l’horror pintat a la cara.
-Què et passa? –em pregunta l’Eric, mirant-me espantat.
-Mira qui hi ha asseguda al banc de la dreta.
Aixeca la vista i mira cap a on li indico. Aleshores diu:
-Oh no.
-Ahà –li responc.
La persona que acabem de veure (per a la nostra desgràcia) és la noia més cotilla i la que pot dir més paraules seguides de tota la classe. La Natàlia. Si parles amb ella és força simpàtica, però no li pots explicar res perquè fa que les notícies i els secrets corrin com la pólvora per tot l’institut.
-Deixa’m anar –li dic a l’Eric de sobte.
-Què? Per què?
-Perquè si ens veu i no estem agafats cap problema, hem quedat com dos bons amics per anar a fer una volta. Però si ens veu agafats... cagada.
-Sí, tens raó.
-Va, passem per davant seu. Espero que de totes maneres no ens vegi...
Però dec haver fet alguna cosa moooooooolt dolenta en una altra vida, perquè el cel em castiga i la Natàlia ens veu. Ens saluda, la saludem i, per la nostra desgràcia, s’aixeca del banc i ve directa cap a nosaltres.
-Hola nois! Què, heu sortit a fer una volta? Jo també, però m’he cansat de caminar i he dit “Va, vaig a seure a un banc una estona!”. Bé, no ho he dit, ho he pensat, perquè si ho hagués dit la gent segurament m’hauria mirat estrany... Fa una estona ja que estic asseguda aquí. He estat parlant amb la Marina per Whatsapp, i a que no sabeu què m’ha dit? Que està sortint amb el Pol! Que fort oi? Jo també m’he quedat súper al·lucinada, perquè no enganxen ni amb cola. El Pol jo el veig millor amb la Cristina, mira què et dic. No sé, trobo que fan millor parella. Tot i que no es porten molt bé, així que no sé si podrien estar junts, però com molta gent diu, “El roce hace el cariño” no? Escolta! Ahir vaig estar parlant amb la Júlia i em va dir una cosa que em vaig quedar COOOOM? Em va dir que...
Aquí em desconnecto. El meu cervell ja no aguanta més paraules seguides. És que aquesta noia no necessita respirar mai? Jo dic dues frases sense agafar aire i quasi m’ofego... L’Eric i jo ens mirem amb desesperació. Estic segura que els dos pensem el mateix. “Que calli ja, si us plau”. Però sabem que si no hi intervenim es pot passar tota la vida parlant, així que faig el cor fort i li dic:
-Natàlia, em sap greu però hem de marxar. Tenim molta pressa.
-Ah sí? A on aneu?
-A un lloc, però no et podem dir on –li dic.
-I per què no? Ja saps que jo...
-Si dic que no t’ho podem dir és que no t’ho podem dir –li dic amb les dents apretades. Aleshores poso el somriure més realista que puc i li dic: -Adéu, ja ens veurem a l’institut!
Agafo l’Eric pel braç i me l’emporto quasi arrossegant-lo. La Natàlia ens mira amb cara de sospita. Això em fa molt mala espina.
-Has vist com ens mirava? –em diu l’Eric quan ja som prou lluny d’ella.
-Sí. Molt em temo que dilluns a l’institut serem el tema del dia.

de moment no hi ha més capitols d'aquesta història però buscarem altres històries i quan surti el quart capitol el publicarem!!! us ha agradat l'història de l'Anna? coneixeu algu que s'assembli a la natalia?
si voleu llegir més històries seves entreu a eltempspassavolant.blogspot.com

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada