dilluns, 22 de desembre del 2014

Sobre gel

Pujo al bus, pago i vaig cap al mig del vehicle de dos vagons. Sempre m’ha agradat estar al mig de l’autobús; em fa sentir, no sé, especial en certa manera. Davant meu hi ha una parella amb dues criatures, i asseguda al meu darrere hi ha una senyora que sembla que acabi de sortir de la perruqueria.
Vaig escoltant música, però hi ha algú al bus que sembla voler imposar el seu gust musical perquè sento més les seves cançons que no pas les meves. El conductor frena de cop i em va de poc que no caic a sobre dels dos nens petits. Aquest és l’únic perill de la part del mig de l’autobús de dos vagons, però també és el que la fa més emocionant.
Al cap d’una estona em baixo, ja he arribat a la meva parada. Hem quedat a davant de l’Skating, anem a patinar una estona. Bé, de fet jo vaig a patinar; l’Eric només va a caure de cul, cosa que m’estranya força, perquè va ser ell qui em va proposar d’anar-hi...
Arribo a l’entrada i ja el veig fent cua. M’hi apropo, el saludo i ens fem dos petons. No triguem massa a pagar les entrades, entrem i anem a buscar els patins. Ell es demana un 43 i jo un 39. Ens posem els patins, els guants i sortim per anar a la pista. Bé, de fet ho intentem, perquè ell quasi no s’aguanta de peu!
-Vaaaaaa, que no és tan difícil!
-Això ho dius tu, que portes quasi mitja vida patinant! –em respon.
-Doncs si no t’aguantes aquí fora, no em vull ni imaginar quan estiguem a la pista!
-Per això estàs tu, no? Em faràs una classe rapideta de patinatge sobre gel?
-Potser, si m’ofereixes alguna cosa temptadora...-li dic.
-Què et sembla això: la satisfacció de veure que ets una professora excel·lent perquè has ensenyat a patinar a un incompetent?
-Mmmm... M’ho puc pensar...-li dic amb un to juganer.
-I una bossa de quicos –em diu somrient.
-D’acooooooooooord. Tot sigui per la satisfacció de veure com aprens... i per la bossa de quicos –li responc, somrient també.
-Sobretot pels quicos, no? –em mira i es riu.
-Va, entrem ja, que si no no podrem fer res!
No sé com, però aconsegueixo que entri a la pista. Però a la mínima que es deixa anar de la barana cau de cul i jo em ric. Aleshores jo l’agafo, l’ajudo a aixecar-se i caic de cul també. Ens riem, ens aixequem com podem i li dic:
-Has d’intentar no agafar-te de la barana, si no no aprendràs mai.
-Però tu mateixa has vist que si em deixo anar caic de cul.
-Dóna’m la mà.
-Què? –em mira amb incredulitat.
-Que em donis la mà. Si no pots tu sol, ho haurem de fer junts.
-N’estàs segura?
-Que no confies en mi? –li dic, una mica decebuda.
-Sí, ja saps que sí, però...
-Doncs calla i dóna’m la mà d’una vegada –el tallo.
Em dóna la mà i, tot i que porta guants, la noto calenta. És una mà familiar, que em fa sentir segura, i em fa entrar ganes de marxar molt lluny d’aquí. Començo a patinar a poc a poquet, però tampoc serveix perquè segueix caient.
-Ho haurem de fer d’una altra manera, Anna –em diu.
-Ja sé: dóna’m les dues mans –li dic.
-I tu com patinaràs?
-Jo? Cap enrere! Així et puc vigilar, i si veig que estàs a punt de caure et podré ajudar!
Li agafo les mans i començo a patinar cap enrere, a cegues. Li costa una mica, però al cap d’una estona ja comença a dominar-ho. Patinem, patinem, patinem, i al final li agafa el tranquillo i ja sap patinar! Li ha costat força, però sembla que ho ha après. Al cap d’una estona de fer mini curses i caure de cul (menys vegades que abans, però) parem i sortim de la pista una estona. Anem al bar que hi ha a dalt a prendre alguna cosa.
-Em sap greu; per culpa meva demà tindràs el cul ple de morats –em diu.
-Potser sí que tindré el cul ple de morats, però la bona estona que hem passat no ens la treu ningú! Hem caigut, ens hem rigut... m’ho he passat molt bé.
-És veritat, ha sigut genial.
-Però després seguirem eh! No et pensis que ja hem acabat! Ara que has progressat tant no pots parar tant de cop!
-D’acord, senyora professora, però m’hauràs de seguir donant les mans.
-Per què? –li pregunto.
-I per què no? –em respon ell, amb una mirada que podria desfer tot el glaç de la pista.
Al cap d’una estona tornem a baixar a la pista, patinem, caiem i riem (amb les mans agafades) fins que tanquen. Anem als vestuaris a posar-nos les sabates, però hi ha tanta gent que ens hem de posar en un banc amb dues persones més, així que estem els dos molt junts, tan junts que puc sentir com li batega el cor, puc sentir la seva respiració accelerada. Els meus batecs i la meva respiració comencen a anar al mateix ritme que els seus, i quan ens hem d’aixecar per marxar sento que s’ha trencat un moment màgic.
-Hi havia moltíssima gent, ara al vestuari! –em diu quan ja som a fora.
-No cal que ho diguis! –li responc.
-Hi ha hagut un moment que algú casi em trepitja amb els patins!
-A mi també m’ha passat unes quantes vegades!

Cap dels dos vol separar-se de l’altre, es nota en l’ambient. Ens mirem als ulls, em perdo entre un oceà verd i li faig un petó, que va seguit d’un altre, i un altre... Passem així un quart d’hora, fins que es fa massa tard pels dos: hem de marxar cap a casa, però marxem en direccions diferents. Ens diem adéu amb un altre petó, però no és un adéu per sempre. En realitat és un hola, una benvinguda a nous sentiments que segurament duraran molt temps.

aquesta historia l'ha escrit l'anna el seu blog és eltempspassavolant.blogspot.com si hi entreu veureu que escriu molt bé, demà segon capitol

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada